Una taca (i un atac) a l’escola

Dilluns al matí, en arribar a l’escola on treballo, a la vila de Tiana, em vaig trobar un dels episodis més vergonyosos que recordo: resulta que durant el cap de setmana, uns vàndals sense escrúpols, ni vergonya, ni molt menys ètica, s’han dedicat a fer-hi guixades a les parets del pati.

Les escoles son la base de la civilització. Un temple, presumptament, inexorable per la immoralitat, on no només s’ensenya a fer multiplicacions i conjugar temps verbals, si no també, i sobretot, s’educa a nens i nenes que són el futur més pròxim de la societat que ens espera. A aquesta edat els infants son fang fàcil de mollejar, i mala forma prendran amb episodis com el que els explico. Però no només pels nens em sap greu, sinó també pel professorat, ja que hauran rebut la pintada amb la tristor que se li suposa a un atac a la raó com aquest. Malgrat tot, no es desanimin i segueixin treballant i modelant! Que com va dir Victor Hugo, el futur és a les mans dels mestres.

Publicat a El Punt el dimecres 28 de Gener del 2009

Anuncis

Motivar per ensenyar

La Vanguardia, 25 de Setembre del 2008

El passat dilluns canal 33 va emetre un debat sobre educació. Aquí, un dels contertulians, defensava que motivar l’alumnat a l’aprenentatge no era feina dels mestres, atès que ells eren docents, no pallassos. Doncs bé, resulta que en aquella mateixa taula de tertulians es trobava el que, anys enrere, a primer de batxillerat, fora el meu professor de filosofia i gran amic.

Ell va aconseguir motivar tota una generació, la meva, com pocs professors havien aconseguit mai en el nostre institut. I no ho feia com a pallasso – i nosaltres mai ho vam veure així –, sinó recorrent a l’explicació de tota mena de metàfores, històries i fons i tot acudits per tal d’acostar-nos més encara a la filosofia, humanitzar-la, i que així ens fos més fàcil i atractiu el seu estudi… i creguin-me que ho va aconseguir!

I és que no està escrit en el seu contracte que el professorat tingui la obligació legal de motivar l’alumnat, tot i que fora bo que hi fos en el contracte moral. Però això sí, amics docents, no se sentin pallassos per fer-ho. Sentint-se herois!

Si tú lees, ellos leen

La Vanguardia, dimarts 5 de Febrer de 2008

EL LECTOR EXPONE

Si tú lees, ellos leen

Poco se emitió el anuncio “Si tú lees, ellos leen”, lenguaje claro y contundente. Educar es el mejor seguro de vida. Los humanos no dejamos de aprender durante toda la vida. Todos somos alumnos y maestros. Al entorno familiar le corresponde el peso mayor en la educación de un niño, pero todos debemos asumir nuestra correspondiente parte en esa causa. Todos hemos de enseñar que el camino correcto es el de la paz y el respeto. Y debemos enseñarlo con hechos. Si pasamos, pues, el día delante del televisor, poco fomentaremos la lectura; si discutimos a gritos, difícilmente forjaremos nuestras relaciones en el diálogo y el respeto; si no cerramos el grifo mientras nos cepillamos los dientes, poca conciencia medioambiental demostraremos…

DAVID PALAU ZAIDÍN

Montgat

LA RESPUESTA

La tarea de educar

Tiene más razón que un santo: la educación es esencial para la vida, todos tenemos en ella nuestra parte de responsabilidad, y cada uno debe defenderla con el ejemplo. Pero de lo que se dice a lo que se hace ¡hay tanta diferencia, casi siempre! Entonces, deben añadirse a la educación otros valores: el compromiso, la constancia, la esperanza de que, después del trabajo educativo, algo quedará. El problema no está en aceptar o no el valor de la educación; ni siquiera en el papel del ejemplo personal, sino en la motivación y esfuerzos necesarios para sostener una cosa y la otra. Muchos adultos arrojan la toalla antes de hora: se desesperan al ver que el ambiente, hoy, no acompaña a la tarea de educar, o que el niño o niña parecen que no les hacen caso, o que quizá uno está equivocado en este empeño. Ahí está, pues, el factor clave: en la actitud previa. Como siempre, educar, el mejor “seguro de vida” (y de libertad y felicidad, si puedo decir de paso), exige tener fe en este valor, confiar en uno mismo frente a esta tarea, y querer de verdad a los que hemos de ayudar con nuestro poquito más de experiencia y saber.

NORBERT BILBENY

Catedrático de Ética de la Universitat de Barcelona