Tag Archives: Publicat als mitjans

Cal anar a votar

Resulta que abans d’ahir dijous 25 de Novembre també me’l van publicar en les edicions tan en paper com digitals de La Vanguardia, però no ho vaig saber fins ahir al vespre que m’ho va dir la meva àvia!

L’article, tot i que una mica retallat i amb modificacions, és aquest:

Fa tan sols 35 anys el nostre poble es va lliurar de la més sagnant de les dictadures. L’opressió, projectada per un tirà, va deixar ferides que perduren intractables. Però no cal marxar tan enrere per trobar absència de democràcia: avui dia encara veiem opressions a la Xina, Corea del Nord, Birmània, Palestina, Sàhara Occidental, Veneçuela i Cuba. Així doncs, no ens podem quedar a casa. Aquest diumenge se celebra a casa nostra la festa de la democràcia, el triomf de la veu del poble davant dels qui la varen fer callar.

Ens pertoca als catalans escollir qui serà el nostre president, però a banda, ens pertoca molt més. Ens cal demostrar que ens interessen els assumptes nacionals, que estem implicats en aquest petit país que tenim entre les mans i que volem i podem fer-nos sentir. Hem de fer valdre aquest dret a vot i exercir-lo amb força, amb decisió, confiança i dignitat, tot rendint homenatge a aquells als quals els va ser i encara els és negat. Diumenge les urnes han de sopar plenes, ben tipes, mostra d’un poble amb fe, que ni s’espanta ni es deixa enganyar. La consciència col·lectiva de la terra catalana ens crida i no en podem defugir. Diumenge cal anar a votar. Catalunya ens necessita!

David Palau

Podeu veure l’article en la seva edició digital a: www.lavanguardia.es

Catalunya ens necessita!

Publicat avui divendres 26 de Novembre de 2010 al diari El 9 NOU

Fa tan sols trenta-cinc anys el nostre poble es va lliurar de la més sagnant de les dictadures sofertes mai. L’opressió, projectada per un tirà, va deixar ferides que encara avui perduren intractables.

Però no cal marxar tan enrere per trobar absència de democràcia: avui dia encara veiem opressions a la Xina, Corea del Nord, Birmània, Palestina, Sàhara Occidental, Veneçuela i fins i tot Cuba. Així doncs i com diu l’eslògan de la campanya, diumenge “no ens podem quedar a casa”.

I és que aquest dia se celebra al nostre país la festa de la democràcia,  el triomf de la veu del poble front els qui la varen fer callar tot demostrant que aquesta, venç i convenç. Ens pertoca als catalans i les catalanes escollir el qui serà el nostre proper president o presidenta, però a banda, ens pertoca molt més.

Ens cal demostrar que ens interessen els assumptes nacionals, que estem involucrats en aquest petit país que tenim entre mans i que volem i podem fer-nos sentir. Hem de fer valdre aquest dret a vot i exercir-lo amb força, decisió, confiança i dignitat tot rendint homenatge a aquells als qui els va ser i encara els és negat.

De nosaltres depèn que aquestes eleccions siguin un trampolí o un sofà, que la realitat vivent guanyi la teoria abstracta, i que perduri l’harmonia amb que conviuen unitat i varietat. La consciència col·lectiva de la terra catalana ens crida i no en podem defugir. Diumenge cal anar a votar: “Catalunya ens necessita!”

David Palau

Una taca (i un atac) a l’escola

Dilluns al matí, en arribar a l’escola on treballo, a la vila de Tiana, em vaig trobar un dels episodis més vergonyosos que recordo: resulta que durant el cap de setmana, uns vàndals sense escrúpols, ni vergonya, ni molt menys ètica, s’han dedicat a fer-hi guixades a les parets del pati.

Les escoles son la base de la civilització. Un temple, presumptament, inexorable per la immoralitat, on no només s’ensenya a fer multiplicacions i conjugar temps verbals, si no també, i sobretot, s’educa a nens i nenes que són el futur més pròxim de la societat que ens espera. A aquesta edat els infants son fang fàcil de mollejar, i mala forma prendran amb episodis com el que els explico. Però no només pels nens em sap greu, sinó també pel professorat, ja que hauran rebut la pintada amb la tristor que se li suposa a un atac a la raó com aquest. Malgrat tot, no es desanimin i segueixin treballant i modelant! Que com va dir Victor Hugo, el futur és a les mans dels mestres.

Publicat a El Punt el dimecres 28 de Gener del 2009

Motivar per ensenyar

La Vanguardia, 25 de Setembre del 2008

El passat dilluns canal 33 va emetre un debat sobre educació. Aquí, un dels contertulians, defensava que motivar l’alumnat a l’aprenentatge no era feina dels mestres, atès que ells eren docents, no pallassos. Doncs bé, resulta que en aquella mateixa taula de tertulians es trobava el que, anys enrere, a primer de batxillerat, fora el meu professor de filosofia i gran amic.

Ell va aconseguir motivar tota una generació, la meva, com pocs professors havien aconseguit mai en el nostre institut. I no ho feia com a pallasso – i nosaltres mai ho vam veure així –, sinó recorrent a l’explicació de tota mena de metàfores, històries i fons i tot acudits per tal d’acostar-nos més encara a la filosofia, humanitzar-la, i que així ens fos més fàcil i atractiu el seu estudi… i creguin-me que ho va aconseguir!

I és que no està escrit en el seu contracte que el professorat tingui la obligació legal de motivar l’alumnat, tot i que fora bo que hi fos en el contracte moral. Però això sí, amics docents, no se sentin pallassos per fer-ho. Sentint-se herois!

Els intolerants no s’adapten

EL 9 NOU, divendres 25 de Gener de 2008

El Joan i l’Ernest són dos germans d’allò més normal, però amb certes peculiaritats. La primera petita diferència respecte la resta de nens és que ambdós són adoptats. El Joan, de sis anys, porta el ritme a la sang: ell ve del Carib. L’Ernest és organitzat com ell sol, i això també ho porta a la sang: ve de l’Orient Llunyà. L’altra diferència és que, com diu l’Ernest, de quatre anys, “ells no tenen papa ni mama: ells tenen papa i papa”. I és que tots dos van ser adoptats per una parella de gais el primer quan tenia dos anys, i el petit, quan en tenia un.

Arribats a aquest punt, suposo que algunes persones (massa pel meu gust) es deuen haver posat les mans al cap. Sobretot aquell dèspota militant del PP que fa un parell d’anys va encarregar a un psicòleg fer un informe sobre l’homosexualitat. Aquest, es va dedicar a identificar l’homosexualitat com una patologia, és a dir, com una malaltia. I és que els gais, com a malalts que eren, no tenien dret a formar una família, ni molt menys tenir fills.

Doncs bé, jo sóc un jove català que combino els meus estudis en ciències polítiques amb un treball com a monitor de menjador en una escola d’educació infantil. Entre els molts nens que cuido, n’hi ha dos que sempre criden l’atenció més que els altres. I no per la forma dels seus ulls ni pel color de la pell, sinó pel seu bon comportament. El Joan i l’Ernest són un model a seguir en companyerisme, educació, tolerància i respecte, valors essencials en una societat que vulgui créixer pel camí de la pau i el progrés.

Des d’aquí voldria fer pública la felicitació als seus pares i convidar altres parelles d’homosexuals que recorrin el mateix camí. Perquè si he de dir dos noms que de ben segur mai no tindran problemes de respecte cap a persones d’altra raça, religió, ètnia o orientació sexual, els asseguro que diré Joan i Ernest, encara que s’escandalitzin els populars intolerants.

Si tú lees, ellos leen

La Vanguardia, dimarts 5 de Febrer de 2008

EL LECTOR EXPONE

Si tú lees, ellos leen

Poco se emitió el anuncio “Si tú lees, ellos leen”, lenguaje claro y contundente. Educar es el mejor seguro de vida. Los humanos no dejamos de aprender durante toda la vida. Todos somos alumnos y maestros. Al entorno familiar le corresponde el peso mayor en la educación de un niño, pero todos debemos asumir nuestra correspondiente parte en esa causa. Todos hemos de enseñar que el camino correcto es el de la paz y el respeto. Y debemos enseñarlo con hechos. Si pasamos, pues, el día delante del televisor, poco fomentaremos la lectura; si discutimos a gritos, difícilmente forjaremos nuestras relaciones en el diálogo y el respeto; si no cerramos el grifo mientras nos cepillamos los dientes, poca conciencia medioambiental demostraremos…

DAVID PALAU ZAIDÍN

Montgat

LA RESPUESTA

La tarea de educar

Tiene más razón que un santo: la educación es esencial para la vida, todos tenemos en ella nuestra parte de responsabilidad, y cada uno debe defenderla con el ejemplo. Pero de lo que se dice a lo que se hace ¡hay tanta diferencia, casi siempre! Entonces, deben añadirse a la educación otros valores: el compromiso, la constancia, la esperanza de que, después del trabajo educativo, algo quedará. El problema no está en aceptar o no el valor de la educación; ni siquiera en el papel del ejemplo personal, sino en la motivación y esfuerzos necesarios para sostener una cosa y la otra. Muchos adultos arrojan la toalla antes de hora: se desesperan al ver que el ambiente, hoy, no acompaña a la tarea de educar, o que el niño o niña parecen que no les hacen caso, o que quizá uno está equivocado en este empeño. Ahí está, pues, el factor clave: en la actitud previa. Como siempre, educar, el mejor “seguro de vida” (y de libertad y felicidad, si puedo decir de paso), exige tener fe en este valor, confiar en uno mismo frente a esta tarea, y querer de verdad a los que hemos de ayudar con nuestro poquito más de experiencia y saber.

NORBERT BILBENY

Catedrático de Ética de la Universitat de Barcelona